dimarts, 14 de febrer del 2012

La nova reforma laboral: inadmisible atac neoliberal als drets laborals

Per la Intersindical-CSC, la reforma laboral aprovada divendres passat pel govern de Rajoy és una sagnia dels drets laborals i col•lectius. Debilitarà encara més els drets laborals i no generarà ocupació, aquesta reforma comportarà un abaratiment dels acomiadaments i rebaixes salarials.

La nova reforma laboral confirma els pitjors presagis que es tenien en relació que el govern del PP, materialitzant un nou atac frontal contra els drets laborals dels treballadors i les treballadores. En sintonia amb el que s'anuncia per Mariano Rajoy en l'última sessió de control del Congrés afirmant que empitjoraria l'economia i creixeria l'atur, la nova reforma laboral, en facilitar els acomiadaments, incidirà precisament a augmentar encara més la desocupació. Amb aquest paquet de mesures, el govern del PP institucionalitza l'arbitrarietat en els centre de treball i avança en el desmantellament de les mesures de protecció legal que queden als treballadors

Els canvis introduïts en la negociació col•lectiva, donant prioritat als pactes d'Empresa i permetent a més la desvinculació unilateral de l'empresariat dels convenis, pretenen debilitar la capacitat d'organització i resposta dels treballadors, deixant-nos a mercè dels capritxos d'un empresariat que, en la gestió d'aquesta crisi, ha demostrat tenir com a única consigna mantenir tant sí com l'acumulació de beneficis.

Per a la Intersindical-CSC aquesta reforma resulta intolerable, no quedant cap altra opció que la resposta al carrer a aquest nou atropellament contra la majoria social. La Intersindical-CSC, començarà la convocatòria d'assemblees de delegats i afiliats per programar les accions de protesta que desenvoluparà en solitari o en coordinació amb la resta d'organitzacions sindicals. Estem convençuts que : "Només hi haurà ocupació digna on els treballadors i treballadores tinguem força, ens organitzem i lluitem

Si el dia 19 no sortim al carrer, després res de queixar-nos, eh!


Blocada de Joan Tarda.

No és moment per a les controvèrsies, legítimes i manta vegades estèril, tanmateix, entre l’esquerra. El cop de destral als drets dels treballadors i treballadores i contra un possible marc català de relacions laborals i de política industrial autònoma és de tal magnitud que no s’hi val a badar.
CiU, per boca de Duran i Lleida ja s’ha posicionat. Sense sorpreses, al costat del capital, del poder, tot i que després puguin disfressar-ho (i encolomar-nos-ho  gràcies al mitjans de comunicació afins) com a posicionament modern, assenyat i intel·ligent en el discurs de les mesures més adients per sortir de la crisi. No hi fa res que la reforma del PP contingui un afebliment extraordinari de les capacitats de la Generalitat a l’hora de poder fer política industrial lligada a la viabilitat dels distints sectors industrials, la salvaguarda dels llocs de treball i l’atracció de capitals inversors (tot allò que s’ha pogut fer des de la Generalitat en casos com ara Nissan, per exemple  i d’altres, ara amb la nova normativa, res de res en la mesura que els expedients de regulació aniran directament al jutjat).
No hi fa res, el que compta, per a ells, són altres coses. I si la penyora a pagar és una regressió extraordinària dels drets laborals... tant se val. La panòplia de mesures són escandaloses i vénen a dibuixar allò que des de fa ja molts mesos venim denunciant: compte! que el paisatge postcrisi que ens estan dissenyant no el reconeixerem.
Desgraciadament, malgrat els índexs creixents de pobresa i d’exclusió social, malgrat els milions d’aturats, malgrat l’accelerat desballestament de l’estat del benestar i la voluntat de consolidar una nova cultura de relacions laborals basada en la precarietat salarial i contractual, el PP té majoria absoluta. La piconadora de la majoria absoluta de la dreta espanyola, més enllà dels suports vergonyants de CiU, no tindrà aturador parlamentari si no hi ha mobilització popular, bo i deixant curta la patacada del PSOE.
Si més no, no hi haurà ni tan sols capacitat per modificar-ne al Congrés els continguts més durs.
No és moment, doncs, per massa romanços. Si sortim al carrer, apaivagarem el cop. Repeteixo, només l’apaivagarem. Si restem indolents, si dropegem i ens deixem portar pel discurs interessat i pervers de qui diu que és pitjor aquest mateix  remei que no pas la malaltia, estem, dit ras i curt, ben morts.
Que després ningú no es queixi. Ja he sentit massa gent que em diu que potser sí que no hagués hagut de votar a qui va votar.Doncs, això, que després  ningú no es queixi.
El dia 19 ja hi ha una primera crida. Potser que ningú no es quedi a casa

dijous, 9 de febrer del 2012

ERC i ICV ja tenen més expectativa de vot que el PSC



ARTICLE PUBLICAT A http://www.tribunacat/ . S'ha comentat els darrers dies que la intenció de vot d'ERC i ICV plegats ja sumaven més que el PSC.  S'ha recordat la dada del darrer Baròmetre del CEO arran de la celebració del Congrés del PSOE on el PSC sembla que queda totalment desdibuixat. Les enquestes no li donen signes de recuperació.
Barcelona · Font: 3a onada Baròmetre electoral  2011. Centre d'Estudis d'Opinió – Generalitat de Catalunya

Aquesta dada podria fer pensar la correlació de forces de  l'esquerra catalana, encara ara atordida per l'experiència del tripartit, podria canviar. ERC i ICV sembla que recuperen vot,  mentre que el PSC obté els té expectatives més baixes que mai.

De fet, tot apunta que la davallada recent d'ERC no es va produir perquè el partit fos massa  d'esquerres sinó per haver pactat, en inferioritat de condicions, amb el PSC. La direcció actual dels independentistes té clar que no es tornarà a pactar amb el PSC ni a curt ni a mig termini. Una altra cosa és que ho hagués de fer amb igualtat de condicions, no pas sent el segon partit.

Les diferències entre la suma d'intenció de vot  d'ERC i ICV per una banda i el PSC  per l'altra, s'accentuen amb l'edat. Els socialistes tenen un electorat més envellit tal i en les dues franges d'edat més jove la diferència amb la suma d'ecosocialistes i independentistes és molt elevada.  Si és una diferència deguda a l'edat, amb els anys el PSC mantindria certa quota de vot. Si la diferència és de generació, el PSC amb el recanvi demogràfic natural, té els dies comptats.

Quin futur podria tenir una possible fusió entre ERC i iCV? Es convertiria en el partit hegemònic de l'esquerra catalana i deixaria el PSC en posició marginal o tindria tantes fugues per la banda sobiranista interclassista i per l'esquerra no sobiranista que es quedaria sense res?  Seria possible un partit d'esquerra transformadora, que tot i el seu sobiranisme desacomplexat  no hagués d'acabar obligatòriament tots els congressos picant de mans l'in-inde-independència?

dilluns, 6 de febrer del 2012

EL "RESET" DE LES 'ESQUERRES . de Toni Soler

No crec que ningú pensés que una eventual victòria de Carme Chacón suposaria la conquesta d'Espanya per part del socialisme català. Ans al contrari, l'exministra era -de fet, ho continuarà sent- un cavall de Troia del PSOE dins del PSC. Ha exercit aquest paper a consciència, car sap millor que ningú el preu que ha pagat Zapatero pel seu suport al tripartit. Per això ha intentat fer-se perdonar http://www.ara.cat/ara_premium/contraportada/reset-esquerres_0_640735944.html