No és estrany que els mitjans catalans hagin passat de puntetes sobre l'èxit electoral de Syriza: no es tracta d'anar donant idees perilloses que puguin remoure les plàcides aigües de l'oasi. Els nostres analistes habituals no solen plantejar gaire sovint la següent hipòtesi: seria possible articular un espai polític a l'esquerra del PSC que agrupés en una sola candidatura ERC i ICV-EUiA? El fet que la qüestió no es formuli o que es presenti com una quimera ridícula ja demostra que aquesta Syriza catalana inquietaria –i molt- de Diagonal en amunt. El potencial del projecte seria enorme, i més en l'actual context, amb el PSC en caiguda lliure i el PSOE gestionant l'herència enverinada de les retallades de Zapatero. El darrer Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió, corresponen al primer trimestre de 2012, constata que ERC i ICV juntes tenen ja més intenció de vot que el PSC (un 16% contra un 11%). En les darreres conteses electorals al Parlament de Catalunya, republicans i ecosocialistes van sumar 450.000 vots, una xifra que els convertiria en una hipotètica tercera força per davant del PP. A més, el projecte podria tenir expressions paral·leles al País Valencià i les Illes a partir de Compromís, Esquerra Unida o el PSM. I depenent de com es plantegés fins i tot podria atraure opcions rupturistes com la CUP o els anticapitalistes de Revolta Global.
Quines haurien de ser les particularitats catalanes d'un projecte així? La nostra Syriza no podria fonamentar-se només en la qüestió social i obviar el conflicte nacional. Tampoc podria articular-se de forma exclusiva en un pol d'esquerres sobiranistes que deixés de banda les sensibilitats federalistes. Caldria, doncs, que tots els implicats fessin un exercici de generositat per trobar punts en comú que, a priori, podrien pivotar sobre una qüestió bàsica: la reivindicació dels valors fundacionals de la democràcia. Els ciutadans han de prendre de nou les regnes del seu destí per sobre dels designis dels mercats i dels estats, i això passa necessàriament per l'exercici del dret a l'autodeterminació. Però no només: al mateix nivell hi hauria d'haver un programa social desacomplexat, que marqués distàncies amb la gestió tecnocràtica de CiU, PP i PSC, i que s'articulés sobre diverses línies. Per exemple, una reforma fiscal profunda que gravés les rendes més altes, una aposta ferma per reactivar l'ocupació a partir del sector públic i l'impuls de mesures per garantir el dret a l'habitatge, amb l'aprovació de la dació en pagament com a primer pas. Tal i com passa a Grècia, aquesta Syiriza catalana no tindria sentit si no anés acompanyada d'un moviment social potent al carrer, que marqués el rumb ideològic, li assenyalés un programa de màxims i li cantés les quaranta quan es desviés del bon camí.
Tot plegat pot semblar política ficció. Per començar, el context català no és el mateix que el grec, molt més polaritzat. A més, les dinàmiques enquistades, les rancúnies personals i les inèrcies històriques dels diferents partits ho posen molt difícil. I per si fos poc, la Brunete catalana hi sucaria pa, fomentant amb delit tota mena d'escissions puristes. Tot i això, que aquest horitzó no sigui viable a curt termini no vol dir que no sigui desitjable a llarg termini. No es pot renunciar de forma infantil a un projecte que de ben segur tindria les simpaties d'una part molt important de la ciutadania. La tradició d'esquerres d'aquest país és àmplia i frondosa: hauríem de madurar prou com perquè aquesta pluralitat deixés de ser un llast i passés a ser un actiu. Molt probablement una Syriza catalana és l'única opció realista si els al·ludits volen deixar de ser una anècdota i esdevenir algun dia una alternativa solvent. No es tracta només de sumar vots, sinó de trobar l'espai per una nova narrativa, un relat col·lectiu que ens expliqui més enllà de difuses transicions nacionals i plantegi a la societat alternatives que vagin més enllà d'Espanya i la tisora
