Abans d’ahir coneixíem la notícia que el govern d’Escòcia està decidit a convocar un referèndum d’independència el 2014. És a dir, d’aquí uns dos anys. Si seguiu una mica de prop la realitat escocesa, sabreu que una de les claus de l’èxit de l’independentisme escocès és la tasca del Partit Nacional Escocès al capdavant del govern autònom. I, especialment, el carisma i la confiança del seu primer ministre, Alex Salmond.
Un primer ministre que transmet una convicció ferma en les pròpies capacitats del país per assolir la independència, i que aprofita els ressorts de poder per posar rumb directe cap al referèndum. Sense excuses. Sense subterfugis. Amb una política internacional encaminada desacomplexadament cap a la recerca de socis, des de la Xina fins als EUA.
I un horitzó independentista amb els drets socials com a fonament, doncs Salmond mai no es cansa d’explicar que la independència servirà per millorar les condicions de vida del poble escocès.
Quin contrast amb el govern de la nostra Generalitat. Allà on hi voldríem veure convicció i full de ruta sobiranista, hi veiem incertesa, amb la proposta d’un pacte fiscal que serà un pedaç, a tot estirar.
Allà on ens agradaria presumir d’una política internacional que prepari el camí diplomàtic per esdevenir un estat, ens hem d’avergonyir del tancament d’ambaixades, al dictat del PP i del nacionalisme espanyol, que mai ha pogut suportar-les.
Quin contrast amb el govern de la nostra Generalitat. Allà on hi voldríem veure convicció i full de ruta sobiranista, hi veiem incertesa, amb la proposta d’un pacte fiscal que serà un pedaç, a tot estirar.
Allà on ens agradaria presumir d’una política internacional que prepari el camí diplomàtic per esdevenir un estat, ens hem d’avergonyir del tancament d’ambaixades, al dictat del PP i del nacionalisme espanyol, que mai ha pogut suportar-les.
Allà on voldríem veure la defensa del poble, hi veiem l’acarnissament en les retallades socials, obeint cegament les instruccions d’austeritat que venen de Madrid i de Berlin, sense tenir en compte les nefastes conseqüències en la ciutadania.
On voldríem veure fermesa davant el govern espanyol, veiem la darrera mostra de vassallatge en la insòlita votació de les primeres retallades del PP.
Artur Mas no resisteix la comparació amb Àlex Salmond, per molt que el nostre president es vanti d’haver assistit a cimeres europees, precisament a exhibir impúdicament el seu programa antisocial.
Convergència i Unió gaudeix, certament, del crèdit que li han donat les darreres tres eleccions. Inapel•lable. Però els seus militants i dirigents també deuen saber que les seves majories les han construït en base a dues premisses de l’electorat que els ha fet confiança. En primer lloc, per la manca d’alternatives a la crisi que ha demostrat l’esquerra oficial, tant a nivell català com espanyol. I, en segon lloc, perquè ha concentrat bona part del sentiment independentista, que ha donat al partit d’Artur Mas la responsabilitat de gestionar una sortida al conflicte amb Espanya.
I en aquest darrer aspecte, no sembla gaire disposat a fer el que cal fer. O sigui posar un objectiu i no desviar-se’n. I això és així perquè l’aliança amb el PP va molt més enllà del que ens pensàvem.
Que tingueu un bon dia, i visca Escòcia!
Que tingueu un bon dia, i visca Escòcia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada