Blocada de Joan Tarda.
No és moment per a les controvèrsies, legítimes i manta vegades estèril, tanmateix, entre l’esquerra. El cop de destral als drets dels treballadors i treballadores i contra un possible marc català de relacions laborals i de política industrial autònoma és de tal magnitud que no s’hi val a badar.
CiU, per boca de Duran i Lleida ja s’ha posicionat. Sense sorpreses, al costat del capital, del poder, tot i que després puguin disfressar-ho (i encolomar-nos-ho gràcies al mitjans de comunicació afins) com a posicionament modern, assenyat i intel·ligent en el discurs de les mesures més adients per sortir de la crisi. No hi fa res que la reforma del PP contingui un afebliment extraordinari de les capacitats de la Generalitat a l’hora de poder fer política industrial lligada a la viabilitat dels distints sectors industrials, la salvaguarda dels llocs de treball i l’atracció de capitals inversors (tot allò que s’ha pogut fer des de la Generalitat en casos com ara Nissan, per exemple i d’altres, ara amb la nova normativa, res de res en la mesura que els expedients de regulació aniran directament al jutjat).
No hi fa res, el que compta, per a ells, són altres coses. I si la penyora a pagar és una regressió extraordinària dels drets laborals... tant se val. La panòplia de mesures són escandaloses i vénen a dibuixar allò que des de fa ja molts mesos venim denunciant: compte! que el paisatge postcrisi que ens estan dissenyant no el reconeixerem.
Desgraciadament, malgrat els índexs creixents de pobresa i d’exclusió social, malgrat els milions d’aturats, malgrat l’accelerat desballestament de l’estat del benestar i la voluntat de consolidar una nova cultura de relacions laborals basada en la precarietat salarial i contractual, el PP té majoria absoluta. La piconadora de la majoria absoluta de la dreta espanyola, més enllà dels suports vergonyants de CiU, no tindrà aturador parlamentari si no hi ha mobilització popular, bo i deixant curta la patacada del PSOE.
Si més no, no hi haurà ni tan sols capacitat per modificar-ne al Congrés els continguts més durs.
No és moment, doncs, per massa romanços. Si sortim al carrer, apaivagarem el cop. Repeteixo, només l’apaivagarem. Si restem indolents, si dropegem i ens deixem portar pel discurs interessat i pervers de qui diu que és pitjor aquest mateix remei que no pas la malaltia, estem, dit ras i curt, ben morts.
Que després ningú no es queixi. Ja he sentit massa gent que em diu que potser sí que no hagués hagut de votar a qui va votar.Doncs, això, que després ningú no es queixi.
El dia 19 ja hi ha una primera crida. Potser que ningú no es quedi a casa
