Si el dia 19 no sortim al carrer, després res de queixar-nos, eh!

Blocada de Joan Tarda.

No és moment per a les controvèrsies, legítimes i manta vegades estèril, tanmateix, entre l’esquerra. El cop de destral als drets dels treballadors i treballadores i contra un possible marc català de relacions laborals i de política industrial autònoma és de tal magnitud que no s’hi val a badar.
CiU, per boca de Duran i Lleida ja s’ha posicionat. Sense sorpreses, al costat del capital, del poder, tot i que després puguin disfressar-ho (i encolomar-nos-ho  gràcies al mitjans de comunicació afins) com a posicionament modern, assenyat i intel·ligent en el discurs de les mesures més adients per sortir de la crisi. No hi fa res que la reforma del PP contingui un afebliment extraordinari de les capacitats de la Generalitat a l’hora de poder fer política industrial lligada a la viabilitat dels distints sectors industrials, la salvaguarda dels llocs de treball i l’atracció de capitals inversors (tot allò que s’ha pogut fer des de la Generalitat en casos com ara Nissan, per exemple  i d’altres, ara amb la nova normativa, res de res en la mesura que els expedients de regulació aniran directament al jutjat).
No hi fa res, el que compta, per a ells, són altres coses. I si la penyora a pagar és una regressió extraordinària dels drets laborals... tant se val. La panòplia de mesures són escandaloses i vénen a dibuixar allò que des de fa ja molts mesos venim denunciant: compte! que el paisatge postcrisi que ens estan dissenyant no el reconeixerem.
Desgraciadament, malgrat els índexs creixents de pobresa i d’exclusió social, malgrat els milions d’aturats, malgrat l’accelerat desballestament de l’estat del benestar i la voluntat de consolidar una nova cultura de relacions laborals basada en la precarietat salarial i contractual, el PP té majoria absoluta. La piconadora de la majoria absoluta de la dreta espanyola, més enllà dels suports vergonyants de CiU, no tindrà aturador parlamentari si no hi ha mobilització popular, bo i deixant curta la patacada del PSOE.
Si més no, no hi haurà ni tan sols capacitat per modificar-ne al Congrés els continguts més durs.
No és moment, doncs, per massa romanços. Si sortim al carrer, apaivagarem el cop. Repeteixo, només l’apaivagarem. Si restem indolents, si dropegem i ens deixem portar pel discurs interessat i pervers de qui diu que és pitjor aquest mateix  remei que no pas la malaltia, estem, dit ras i curt, ben morts.
Que després ningú no es queixi. Ja he sentit massa gent que em diu que potser sí que no hagués hagut de votar a qui va votar.Doncs, això, que després  ningú no es queixi.
El dia 19 ja hi ha una primera crida. Potser que ningú no es quedi a casa

ERC i ICV ja tenen més expectativa de vot que el PSC

ARTICLE PUBLICAT A http://www.tribunacat/ . S'ha comentat els darrers dies que la intenció de vot d'ERC i ICV plegats ja sumaven més que el PSC.  S'ha recordat la dada del darrer Baròmetre del CEO arran de la celebració del Congrés del PSOE on el PSC sembla que queda totalment desdibuixat. Les enquestes no li donen signes de recuperació.

Barcelona · Font: 3a onada Baròmetre electoral  2011. Centre d'Estudis d'Opinió – Generalitat de Catalunya

Aquesta dada podria fer pensar la correlació de forces de  l'esquerra catalana, encara ara atordida per l'experiència del tripartit, podria canviar. ERC i ICV sembla que recuperen vot,  mentre que el PSC obté els té expectatives més baixes que mai.

De fet, tot apunta que la davallada recent d'ERC no es va produir perquè el partit fos massa  d'esquerres sinó per haver pactat, en inferioritat de condicions, amb el PSC. La direcció actual dels independentistes té clar que no es tornarà a pactar amb el PSC ni a curt ni a mig termini. Una altra cosa és que ho hagués de fer amb igualtat de condicions, no pas sent el segon partit.

Les diferències entre la suma d'intenció de vot  d'ERC i ICV per una banda i el PSC  per l'altra, s'accentuen amb l'edat. Els socialistes tenen un electorat més envellit tal i en les dues franges d'edat més jove la diferència amb la suma d'ecosocialistes i independentistes és molt elevada.  Si és una diferència deguda a l'edat, amb els anys el PSC mantindria certa quota de vot. Si la diferència és de generació, el PSC amb el recanvi demogràfic natural, té els dies comptats.

Quin futur podria tenir una possible fusió entre ERC i iCV? Es convertiria en el partit hegemònic de l'esquerra catalana i deixaria el PSC en posició marginal o tindria tantes fugues per la banda sobiranista interclassista i per l'esquerra no sobiranista que es quedaria sense res?  Seria possible un partit d'esquerra transformadora, que tot i el seu sobiranisme desacomplexat  no hagués d'acabar obligatòriament tots els congressos picant de mans l'in-inde-independència?

EL "RESET" DE LES 'ESQUERRES . de Toni Soler

No crec que ningú pensés que una eventual victòria de Carme Chacón suposaria la conquesta d'Espanya per part del socialisme català. Ans al contrari, l'exministra era -de fet, ho continuarà sent- un cavall de Troia del PSOE dins del PSC. Ha exercit aquest paper a consciència, car sap millor que ningú el preu que ha pagat Zapatero pel seu suport al tripartit. Per això ha intentat fer-se perdonar http://www.ara.cat/ara_premium/contraportada/reset-esquerres_0_640735944.html

Escòcia cap a la independència

article d'Albert Botran.



Abans d’ahir coneixíem la notícia que el govern d’Escòcia està decidit a convocar un referèndum d’independència el 2014. És a dir, d’aquí uns dos anys. Si seguiu una mica de prop la realitat escocesa, sabreu que una de les claus de l’èxit de l’independentisme escocès és la tasca del Partit Nacional Escocès al capdavant del govern autònom. I, especialment, el carisma i la confiança del seu primer ministre, Alex Salmond.

Un primer ministre que transmet una convicció ferma en les pròpies capacitats del país per assolir la independència, i que aprofita els ressorts de poder per posar rumb directe cap al referèndum. Sense excuses. Sense subterfugis. Amb una política internacional encaminada desacomplexadament cap a la recerca de socis, des de la Xina fins als EUA.

I un horitzó independentista amb els drets socials com a fonament, doncs Salmond mai no es cansa d’explicar que la independència servirà per millorar les condicions de vida del poble escocès.
Quin contrast amb el govern de la nostra Generalitat. Allà on hi voldríem veure convicció i full de ruta sobiranista, hi veiem incertesa, amb la proposta d’un pacte fiscal que serà un pedaç, a tot estirar.
Allà on ens agradaria presumir d’una política internacional que prepari el camí diplomàtic per esdevenir un estat, ens hem d’avergonyir del tancament d’ambaixades, al dictat del PP i del nacionalisme espanyol, que mai ha pogut suportar-les.

Allà on voldríem veure la defensa del poble, hi veiem l’acarnissament en les retallades socials, obeint cegament les instruccions d’austeritat que venen de Madrid i de Berlin, sense tenir en compte les nefastes conseqüències en la ciutadania.

On voldríem veure fermesa davant el govern espanyol, veiem la darrera mostra de vassallatge en la insòlita votació de les primeres retallades del PP.

Artur Mas no resisteix la comparació amb Àlex Salmond, per molt que el nostre president es vanti d’haver assistit a cimeres europees, precisament a exhibir impúdicament el seu programa antisocial.

Convergència i Unió gaudeix, certament, del crèdit que li han donat les darreres tres eleccions. Inapel•lable. Però els seus militants i dirigents també deuen saber que les seves majories les han construït en base a dues premisses de l’electorat que els ha fet confiança. En primer lloc, per la manca d’alternatives a la crisi que ha demostrat l’esquerra oficial, tant a nivell català com espanyol. I, en segon lloc, perquè ha concentrat bona part del sentiment independentista, que ha donat al partit d’Artur Mas la responsabilitat de gestionar una sortida al conflicte amb Espanya.

I en aquest darrer aspecte, no sembla gaire disposat a fer el que cal fer. O sigui posar un objectiu i no desviar-se’n. I això és així perquè l’aliança amb el PP va molt més enllà del que ens pensàvem.
Que tingueu un bon dia, i visca Escòcia!

Albert Botran, regidor de la CUP a Molins de Rei

PER UN BLOC D’ESQUERRES I INDEPENDENTISTA

 article Antoni Garcia http://blocs.mesvilaweb.cat/antonigarcia

Aquesta setmana visita Barcelona una amplia delegació de l'Acord de Gernika, l'històric acord per a un escenari de pau i solucions democràtiques per al País Basc, subscrit per l'antiga Batasuna, EA, Aralar, Alternativa, LAB, Bilgune Feminista entre d'altres agents independentistes i d'esquerres d'Euskal Herria.

Salvant les distancies i el context polític d'Euskal Herria , em pregunto perquè no es possible a casa nostre promoure un marc d'unitat d'acció entre totes les sensibilitats socials, polítiques i sindicals que treballem per la independència i la justícia social.

Vivim en un context de crisi econòmica sense precedents. L'atur afecta el 20% de la nostra societat, un de cada cinc catalans viu sota el llindar de la pobresa, les administracions del nostre país viuen en una situació d'asfíxia econòmica i patim  un espoli fiscal per part de l'Estat Espanyol que ens sostreu  gairebé el 10% (PIB) de la riquesa que generem.

Un context econòmic que s'agreuja encara més amb la feblesa de defensa dels interessos nacionals del President Mas que ha optat per promoure polítiques neoliberals conjuntament amb el Partit Popular.

Retallades socials i laborals, desmantellament del feble estat del benestar i una política fiscal que fa pagar la crisi als sectors més febles de la nostra societat eximint de tota responsabilitat a les classes altes i lobbys financers són el pa de cada dia.

Davant aquest escenari de retallades socials i nacionals és més necessari que mai començar a treballar per un acord pel canvi social i polític entre totes les forces d'esquerres i independentistes.

Un acord que hauria d'incloure també una marca electoral per  a les properes eleccions catalanes, amb un consens programàtic i d’acció política per avançar cap a la sobirania nacional i social.

Aquesta nova formula no tindria com objectiu diluir les diferents opcions, ni tampoc que les diferents sensibilitats perdessin la seva identitat, tot al contrari l'objectiu és crear noves sinergies que sumin i multipliquin per ser una alternativa solida al model neoliberal de CiU i a la l'esquerra sucursalista del PSC.

Buscar punts comuns de treball, crear complicitats, canviar de maneres de fer i superar el tacticisme de mirada curta a la mirada estratègica sobre el país són algunes de les pautes per poder fer avançar aquest bloc d'Esquerres i Independentista entre ERC,  CUP ,ICV l'intersindical-csc , independents i sectors vinculats a la defensa del territori, la llengua, el cooperativisme, la petita i mitjana empresa.....

Tot un repte. Ho fem possible? Ho intentem?. Som-hi!

Antoni Garcia

http://blocs.mesvilaweb.cat/antonigarcia

Ara és l'hora de l'Esquerra Independentista i la mobilització popular

Per Eudald Calvo, regidor per la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) a Argentona . article publicat a http://www.llibertat.cat/

Cada dia que passa veig als telenotícies o a la premsa una notícia que m’ajuda a reforçar aquesta idea. Enmig de moments tant dolents com els actuals necessitem injectar-nos una mica de moral per creure que el que fem serveix per alguna cosa. Crec que cal aixecar el cap i veure que la feina ben feta ens està donant fruits i molt bons.

Els recents esdeveniments ens situen com a un espectre polític capaç d’incidir en la realitat quotidiana de les persones. La nostra veu comença a ser coneguda i escoltada per grans capes de població. La travessa del desert dels anys 90 de l’esquerra independentista ja ens queda lluny.

No pretenc fer un recull exhaustiu de les lluites i les victòries dels últims mesos, només un breu recordatori per algunes que m’han deixat un bon sabor de boca, la majoria són més amplis que no pas l'esquerra independentista, però en la majoria hi hem pres part. Perdoneu si em deixo alguna cosa que creieu important:


Llegeixo que l’Oficina Antifrau investiga la duplicitat de càrrecs de Josep Prat (president de l’ICS) que fa uns dies va dimitir de INNOVA per les pressions de la CUP de Reus. A Girona, la CUP ha aconseguit posar aquesta gran ciutat al mapa de l’Associació de Municipis per la Independència.

A Barcelona la bona notícia arriba de la mà dels jutjats: imputades l’Assumpta Escarp (segurament la persona més odiada de la ciutat) i Manel Prat (cap dels mossos) per les càrregues policials als indignats/des. Els moviments socials de Barcelona saben sobradament la força moral que té aquesta imputació.

A Vilassar de Mar, després d’apujar-se el sou els regidors del Govern, la resposta ciutadana, entre aquests la CUP, va provoar que els regidors de CIU haguessin de fer marxa enrere i tornar als sous anteriors. A Mataró la lluita contra els desnonaments ha arribat i això és una molt bona notícia. Us recomano un article d’en Juli Cuéllar sobre aquesta qüestió. Mentrestant, a Arenys de Munt, Viladamat, Celrà i Navàs s’està gestionant ajuntaments des d’aquesta perspectiva d’esquerres i independentista: sense retallar en drets dels ciutadans i fent de punta de llança del moviment, com per exemple, amb l’aprovació del ple de Viladamat exigint la fi de la monarquia.

A València la bona feina s’està demostrant amb els 10 anys del Centre Social Terra, amb la quantitat de gent que hi para a diari, amb la força que estan prenent els moviments socials a una ciutat com és València... Molts anys de lluita que donen els seus fruits. A Alacant hem aconseguit obrir el nou Casal, el Tio Cuc. La força de les diades nacionals a Perpinyà, Ciutat de Mallorca o la manifestació de les Normes de Castelló és un altre motiu per veure la força del moviment arreu del país.

La unitat del país i la força d’aquestes manifestacions són, en molt bona part, fruit de més de 20 anys de lluita juvenil. El procés d’unitat per part d’aquestes organitzacions demostra la maduresa política dels més joves del moviment. La feina de formigueta dia a dia costa més de veure, però és la més essencial. També el SEPC, que a vegades ens dona victòries com la victòria a la UAB contra la Rectora Ana Ripoll.

La recent vaga del transport públic #tmb51 en contra l’apujada del preu dels tiquets, la lluita en contra els desnonaments arreu de la geografia catalana o la lluita en contra el feixisme i el racisme també són molt bons exemples de la lluita popular que està més viva que mai. Per no parlar de les acampades d’indignats o les consultes per la independència.

Cal remarcar també les múltiples victòries judicials de l’esquerra independentista o de la resta de moviments socials. La nul•litat de les multes contra Gent de Gramenet, la prescripció del cas contra els dos joves de Manresa acusats de tombar el toro del Bruc o el cas que m’afectava personalment sobre “la perillosa associació il•lícita anomenada moviment estudiantil”. La repressió no s’atura, però la veritat molt sovint guanya.

Per últim i segurament el més important: la sensació moral que estem fent una bona feina. Encara recordo la campanya en defensa del territori de Maulets, de nom “Les arrels no neixen del ciment” on criticàvem l’especulació urbanística i la destrucció del territori. Avui en dia crec que podem afirmar que Maulets va encertar en focalitzar la seva atenció en un tema que encara avui en patim les nefastes conseqüències. O també la campanya dels moviments socials “Que la crisi la paguin els rics” on ja es va avançar que si no ens posàvem les piles la crisi l’acabaríem pagant els de sempre. Segurament ens ha faltat més força perquè això no fos així. Un punt més per seguir lluitant i treballant dia rere dia amb més il•lusió que mai per aconseguir uns Països Catalans lliures i socialistes.

Tot plegat no pretén ser un exercici d’autocomplaença. No ens enganyem: les coses estan fatal i ho patim en les nostres pells cada dia. Però no està malament, almenys un dia, felicitar-nos per la feina ben feta i agafar oxigen per seguir lluitant.

I el que compta és l'esforç de cada dia
compartit tenaçment amb els qui creuen
que cada gest eixampla l'esperança,
que cap dia no es perd per als qui lluiten.
Miquel Martí i Pol

Resultats sobre la primera enquesta al bloc Novaei

258 persones han participat en la primera enquesta promoguda  al bloc Nova Esquerra Independentista.

La pregunta efectuada als nostres  visitants del bloc era Estàs d'acord amb la creació d'una coalició electoral de totes les forces de l'esquerra independentista i nacional com alternativa a CiU i PSC a les eleccions Catalanes del 2014?.

El resultat ha estat XXXX de 147  vots favorables (56%), 80 contraris (31%) i 31 de persones que manifesten dubtes davant la proposta (12%).

UN ESPAI, DOS OBJECTIUS, TRES OPCIONS I QUATRE PUNTS. Article de Jordi Fexas

Un espai, això és el que històricament, almenys en els darrers cent anys, ha representat l'esquerra nacional.D'ençà especialment els inicis del segle XX, al Principat ningú pot negar que l'esquerra independentista, federalista, republicana, tan a nivell sociològic com polític, al nostre país han format part d'un mateix espai. En la fundació d'ERC hi trobarem independentistes insurreccionals així com grups i membres provinents de l'esquerra més clàssica d'arrel marxista. En la mateixa fundació del PSUC, hi trobarem ingredients molt similars. Com a exemple, tan la USC com Estat Català, estaran present d'alguna manera en la gènesi de les dues formacions.

Les circumstàncies històriques, els canvis socials i demogràfics, han anat modelant, fracturant o fent evolucionar, el que no deixa de ser un únic espai, que es compartit, amb uns vasos comunicants que vistos en perspectiva històrica, són immensos. En definitiva, un espai, que des de el SXIX, l'alimenten bàsicament les classes populars catalanes, canviants, complexes i dinàmiques com el país mateix si voleu, però les classes populars.

Dos objectius, perquè si el país té un mite de veritat no és ta Jaume I com el de la llibertat. El del país i el de les persones. I pel catalanisme, que no és res més que l'expressió política de la catalanitat, aquest binomi ha estat allò que l'ha articulat i donat sentit. La llibertat del país per garantir el de les persones o el de fer persones lliures per garantir la llibertat del país. Independència i socialisme, autodeterminació i justícia social, llibertat nacional i societat d'oportunitats, tan se val és un so espai que cerca sempre uns mateixos objectius troncals, al servei del país i la seva gent.

Tres opcions, són les que els esdeveniments i la torturada història del país, han volgut que siguin avui les que representin aquest espai. Un espai representa millor que ningú, la lluita, els anhels i el patiment del nostre poble els darrers segle.

L'esquerra independentista, l'independentisme socialdemòcrata, el sobiranistes progressista, el republicanisme liberal, llibertaris auto centrats, l'esquerra auto-determinista o el federalisme con-federalista eco-socialista. Tots aquests matisos, tradicions i sensibilitats, avui es trasvessen, es comuniquen, dialoguen o s'enfronten, bàsicament a través de tres opcions. Potser ells no ho saben, però la CUP, ERC I ICV-EUIA, són els agradi o no els agradi, tot i les diferències. Un sol espai, per història, per extracció, per imaginari. I que en un país normal, aquest espai, probablement tindria una sola expressió política i no pas tres opcions.

Quatre punts bàsics, quatre propostes polítiques compartides i centrals, el mínim denominador comú. Amb això hauria de ser suficient perquè aquestes tres opcionspolítiques pugessin treballar en un futur immediat en un projecte de mínims que es concretés en una marca electoral compartida. Per treballar per aquests dos objectiuscompartits i per fidelitat i coherència a un país, a un espai i a un futur que també és compartit.

Segur que molts pensaran que no cal insistir. Que la història demostra que és més titànic unir a L'independentisme que aconseguir la independència o fer la revolució que posar d'acord als que la volen.
Pot semblar un desig naïf. Però senyors el patí no està per anar fent el "capullo". Per anar somniant en gran però pensant i actuant en petit. Perquè el que és naïf, petit, escarransit, egoista i insolidari i deslleial amb els propis idearis. És la mateixa situació actual de fragmentació on la impostura i el discurs estètic, purista i autocomplaent no deixen veure el bosc de la gravetat en la que com a país i societat ens trobem.

Si aquest espai aconsegueix esser generós i tenir alçada de mires amb ell mateix i amb els seus. Això el portarà indiscutiblement a ser un motor del canvi, de la transformació i la llibertat del país. I a entendre que si volem avenços socials( o no retrocessos), ara i avui en el context que ens trobem, passen més que mai per poder fer primer un avenç nacional estructural. I perquè això sigui possible, es a dir perquè la calculadora sumi. Caldrà assumir que, quan abans millor, també ens haurem d'entendre o en pitjor dels casos condicionar aquells avui sumen, però encara dubten. Ells sols no ho faran mai i nosaltres sols difícilment podrem.

Jordi Fexas.

BENVINGUTS A NOVA ESQUERRA INDEPENDENTISTA

Aquest bloc juntament les aplicacions de les xarxes socials com el twitter i el facebook vol ser un punt de trobada de diferents militants i simpatitzants  d'organitzacions polítiques i socials de l'esquerra nacional i independentista.

Persones vinculades a les CUP, ERC, ICV... i independents creiem que cal  crear complicitats i sinergies per promoure un bloc ampli d'esquerres i independentista. Un bloc  que treballi per la independència i que sigui alternativa a la dreta regionalista de CiU  que promou  les polítiques neoliberals que afecten a les classes populars i mitjanes del nostre país.

Des de la diversitat i des de la pluralitat treballem per construir l'alternativa necessària: d'esquerres i independentistes cap a la República Catalana. Cal una nova Esquerra Independentista!. Sumem per multiplicar!

@novaei