29 MARÇ VAGA GENERAL!

L'objectiu de la vaga general és mostrar el nostre rebuig a l'aprovació, per part del Govern espanyol, del Real decret llei 3/2012, de 10 de febrer, de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral.

Aquesta nova reforma laboral suposa una agressió d'enorme transcendència per a tota la classe treballadora: tant a les persones que tenen una ocupació –ja que estableix mecanismes per a que afecti no només les noves contractacions, sinó també les anteriors-, com a les persones que no la tenen, ja que la reforma laboral no crearà ocupació; en tot cas la destruirà, i d'ara en endavant l'accés al mercat laboral no garantirà unes condicions de vida mínimament decents.

La crisi no és la raó d'aquesta reforma, sinó un pretext per a augmentar el poder de la patronal de forma descarnada.

 El seu objecte no és lluitar contra la precarietat o la desocupació, com pretenen fer-nos creure amb els seus propagandistes. Aquesta reforma no  és mes que una concessió a les forces del capital d'allò que vénen reclamant des de sempre: més poder per acomiadar, per abaixar salaris i per incomplir els convenis col·lectius:

-Permetent que les ETT actuïn com a agències de col·locació, en un pas més cara a la mercantilització de l' infortuni de la desocupació.

-Es modifica el contracte de formació i aprenentatge, que es precaritza en molts aspectes, alhora que es pot utilitzar fins als 30 anys, almenys fins que la taxa de desocupació no descendeixi per sota del 15%.

-Dota les empreses de poder sobre l'acreditació de la formació, incrementant el control sobre els treballadors i el poder empresarial.

-Multiplica les bonificacions en els contractes precaris, reduint de manera alarmant els ingressos de la Seguretat Social, com ja es va fer en la reforma de la Seguretat Social operada per Llei la 27/2011, sota el govern del PSOE.

-Es crea un contracte “per temps indefinit de suport als emprenedors”, amb un període de prova d'un any, el que significa l'acomiadament lliure i gratuït durant el primer any de relació laboral, amb una bonificació de les quotes i amb incentius fiscals per a les empreses.

-Foment del comerç amb la prestació de desocupació, ja que l'empresari que contracti un desocupat en certes condicions té una deducció fiscal del 50% de la prestació per desocupació i l'aturat pot compatibilitzar part de la prestació amb el treball.

-S'introdueix la possibilitat de fer hores extraordinàries en els contractes a temps parcial, augmentant la flexibilitat i obtenint treballadors a la carta, sense possibilitat de compatibilitzar el treball precari amb cap altre, degut a l'alta disponibilitat que aquestes ocupacions  implicaran.

-Es crea un contracte “a distància” i es podrà assignar, a discreció de l'empresari, els treballadors a qualsevol centre, manipulant així el cens electoral de les eleccions sindicals.

-Se substitueixen les categories per grups professionals, fent la mobilitat funcional quasi il·limitada.

-L'empresari pot distribuir el 5% de la jornada al seu gust, sense necessitat de negociació.

-La mobilitat geogràfica pot fer-se amb tota facilitat. Les causes que ho justifiquen passen a ser simplement raons de competitivitat, productivitat o organització.

-Es facilita la modificació substancial de les condicions de treball fins al límit de discrecionalitat de l'empresari, de la mateixa

-Del despenjament dels salaris es passa al despenjament de quasi tot el conveni, per la qual cosa la força vinculant dels

-Convenis Col·lectius perd la virtualitat consagrada en l'article 37 de la Constitució, cosa que afecta greument la seva ultraactivitat. Preval el conveni d'empresa, àmbit em què el poder sindical és més dèbil. Si transcorreguts dos anys de denuncia no s'ha signat un altre conveni, s'aplicarà el superior o, en el seu defecte, l'Estatut dels treballadors. L'única referència salarial que queda és el salari mínim interprofessional.

-L'empresari ja no precisa l'autorització administrativa per acomiadar, suspendre el contracte o reduir la jornada d'una bona part del personal (mesures col·lectives). Desapareixen els ERO i ara qui decideix és simplement l'empresari.

-Pel que fa a la reformulació de les causes econòmiques, tècniques o organitzatives per acomiadar, reduir la jornada o suspendre contractes, es prescindeix del seu caràcter finalista i raonable; simplement és necessària la seva concurrència. És a dir, es pot acomiadar encara que no sigui mínimament raonable per aconseguir un fi constitucional legítim, com la viabilitat

de l'empresa o el nivell d'ocupació.

-Encara que la mitjana d'absentisme en una empresa sigui 0%, es pot acomiadar per estar malalt, faltant, per exemple, 8 dies en 2 mesos, de forma justificada per malaltia comuna.

-Es redueix la indemnització per acomiadament improcedent de 45 dies/any amb un màxim de 42 mesos a 33 dies/any amb un màxim de 24 mesos.

-Se suprimeixen els salaris de tramitació, excepte en els casos d'opció per readmissió, per al treballador, el cost del temps que tardi a dictar-se sentència. Això va a la contra de l'exercici d'accions i abarateix més encara l'acomiadament, incentivant, a més, que no es readmeti el treballador.

-Es preveu la possibilitat d'acomiadar treballadors fixos en el sector públic, encara que s'accedeixi al lloc per oposició, per la simple concurrència de causes econòmiques, tècniques, organitzatives o productives.

-Mercantilització encara més dels serveis públics i pretensió que l'ajustament dels dèficits derivats de la imposada estabilitat pressupostària es faci amb reduccions de personal, sense importar el motiu de tals dèficits (per exemple, malbaratament o malversació).

-Aquest brutal atac als nostres drets exigeix respostes contundents de rebuig i de mobilització social i fa cada cop més necessària la construcció d'un Marc Català de Relacions Laborals i de Protecció Social, per a governar-nos nosaltres mateixos i evitar el desastre a què ens estan conduint des de Madrid i Brussel·les.

29M VAGA GENERAL.

http://www.intersindical-csc.cat/vaga_general_29m/descarregues/descarreges_vaga.html

Allò que no es diu sobre la reforma laboral... però ja va sent hora. Document de Carles Sastre

No és casualitat que a Rajoy “se li escapi” que la reforma li costarà una vaga general, o que el ministre De Guindos, a micro obert, digui que és “una reforma extremadament agressiva”. El missatge interior i sobretot exterior, de cara a la Comissió Europea, Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, Merkel... és que la reforma és un punt d'inflexió en el model laboral, que era el que se'ls hi exigia, i que ells són alumnes aplicats mereixedors del copet a l'esquena.

Fent una lectura de l'exposició de motius, la referència a la flexiseguretat i al convenciment que el model laboral és la mare de tots els mals i llegint després l'articulat la impressió que se'n desprèn és que poc té a veure una cosa i l'altra, és difícil d'apreciar la continuïtat lògica...

Podeu accedir al document realitzat per Carles Sastre en el següent enllaç:

http://www.intersindical-csc.cat/reforma_laboral_2012/allo_que_no_es_diu_sobre_la_reforrma.pdf

MANIFEST DE LA PLATAFORMA UNITÀRIA EN DEFENSA DE LA UNIVERSITAT PÚBLICA (PUDUP)

http://reconstruimlapublica.wordpress.com/adhesions-2/novetats/

L’educació pública és un dret i una necessitat social, no un privilegi. Com a treballadors i estudiants que ara mateix estem vivint la transformació política i econòmica de la Universitat Pública, ens sentim amb la responsabilitat social de transmetre a la ciutadania la nostra preocupació. S’està executant una transformació estructural de la Universitat que posa en suspens el dret a l’educació pública de les properes generacions. Som plenament conscients que el que estem vivint és una transformació que afecta tot el Sector Públic i, en general, model de societat que volem. Som plenament conscients que la reforma afecta tota l’Educació Pública, tant a la Universitat com a l’Educació Primària i Secundària. És la nostra responsabilitat defensar la Universitat Pública de la qual formem part i posar en coneixement de tothom que les reformes afecten no sols els que ara som a la Universitat sinó els que hi vindran i els que hi voldrien venir, en el futur. Cal garantir que les properes generacions tinguin al menys els mateixos drets d’accedir a una formació pública i de qualitat. Per tot això exposem:

1. El canvi de model universitari limita la possibilitat d’accedir als estudis universitaris. En una societat del coneixement on la formació no només és requisit indispensable per poder accedir al mercat laboral sinó també per al desenvolupament d’una ciutadania crítica, les polítiques universitàries que s’estan aplicant tendeixen a convertir en un privilegi l’accés a aquesta formació. És incongruent, i un greuge irresponsable cap a les properes generacions, dificultar l’accés a la Universitat quan, en una conjuntura de crisi econòmica com la que patim, la formació s’ha assenyalat com un element fonamental per superar-la i, alhora, pot ser també una via de transformació de les condicions que han abocat a aquesta crisi.
2. La conjuntura econòmica, en la que s’exigeixen retallades en el sector públic, s’està fent servir per reduir el finançament públic de la Universitat i augmentar el cost dels ensenyaments per les i els estudiants i les seves famílies.
3. Les retallades estan precaritzant les condicions de treball tant del personal docent i investigador com del d’administració i serveis quan no, directament, provocant el seu acomiadament. Un contracte fix i indefinit és un dret de tot treballador dins i fora de l’àmbit públic, i no pas un privilegi.
4. Les conseqüències d’aquesta precarització repercuteixen directament en la qualitat dels serveis. No es pot aspirar a la qualitat i l’excel·lència amb polítiques de precarització laboral i una reducció del nombre de professors i de personal d’administració i serveis.
5. Aquestes retallades comporten la pèrdua de molts llocs de treball, no sols dins la Universitat a tots els nivells, sinó també a les empreses que hi donen servei i els proveïdors.
6. Denunciem la manca de transparència en la gestió. Les progressives reformes universitàries han impulsat un model de governança de la Universitat que hibrida un model empresarial amb el model de gestió pública. Aquesta hibridació s’ha traduït en una manca de transparència en la gestió que no es conseqüent amb una institució de caràcter públic.
7. Denunciem també les pressions orientades a la progressiva pèrdua de control democràtic de les universitats públiques i del conjunt del sistema universitari. Pressions que pretenen minimitzar la participació de la comunitat universitària a favor d’un sistema jeràrquic dominat per representants del poder empresarial.
8. Davant d’un procés d’internacionalització de les universitats destinat a captar “clients” d’arreu del món, recordem que la societat catalana té dret a un ús ple de la llengua pròpia del país, incloent la seva utilització a tots els nivells de l’ensenyament superior.

Cal repensar la Universitat Pública, totes i tots volem una Universitat millor. No es tracta de aferrar-nos a un model anterior com tampoc d’acceptar acríticament les reformes que s’imposen amb criteris de benefici monetari. L’educació no és un negoci, és un dret. Per tal de reconstruir la Universitat Pública exigim que no se’ns imposin les reformes sinó que aquestes siguin fruit de decisions conjuntes que neixin de la pròpia comunitat universitària i de la societat, i que tinguin present l’interès col·lectiu de la ciutadania i la funció de la universitat com a servei d’interès públic.

La nova reforma laboral: inadmisible atac neoliberal als drets laborals

Per la Intersindical-CSC, la reforma laboral aprovada divendres passat pel govern de Rajoy és una sagnia dels drets laborals i col•lectius. Debilitarà encara més els drets laborals i no generarà ocupació, aquesta reforma comportarà un abaratiment dels acomiadaments i rebaixes salarials.

La nova reforma laboral confirma els pitjors presagis que es tenien en relació que el govern del PP, materialitzant un nou atac frontal contra els drets laborals dels treballadors i les treballadores. En sintonia amb el que s'anuncia per Mariano Rajoy en l'última sessió de control del Congrés afirmant que empitjoraria l'economia i creixeria l'atur, la nova reforma laboral, en facilitar els acomiadaments, incidirà precisament a augmentar encara més la desocupació. Amb aquest paquet de mesures, el govern del PP institucionalitza l'arbitrarietat en els centre de treball i avança en el desmantellament de les mesures de protecció legal que queden als treballadors

Els canvis introduïts en la negociació col•lectiva, donant prioritat als pactes d'Empresa i permetent a més la desvinculació unilateral de l'empresariat dels convenis, pretenen debilitar la capacitat d'organització i resposta dels treballadors, deixant-nos a mercè dels capritxos d'un empresariat que, en la gestió d'aquesta crisi, ha demostrat tenir com a única consigna mantenir tant sí com l'acumulació de beneficis.

Per a la Intersindical-CSC aquesta reforma resulta intolerable, no quedant cap altra opció que la resposta al carrer a aquest nou atropellament contra la majoria social. La Intersindical-CSC, començarà la convocatòria d'assemblees de delegats i afiliats per programar les accions de protesta que desenvoluparà en solitari o en coordinació amb la resta d'organitzacions sindicals. Estem convençuts que : "Només hi haurà ocupació digna on els treballadors i treballadores tinguem força, ens organitzem i lluitem

Si el dia 19 no sortim al carrer, després res de queixar-nos, eh!

Blocada de Joan Tarda.

No és moment per a les controvèrsies, legítimes i manta vegades estèril, tanmateix, entre l’esquerra. El cop de destral als drets dels treballadors i treballadores i contra un possible marc català de relacions laborals i de política industrial autònoma és de tal magnitud que no s’hi val a badar.
CiU, per boca de Duran i Lleida ja s’ha posicionat. Sense sorpreses, al costat del capital, del poder, tot i que després puguin disfressar-ho (i encolomar-nos-ho  gràcies al mitjans de comunicació afins) com a posicionament modern, assenyat i intel·ligent en el discurs de les mesures més adients per sortir de la crisi. No hi fa res que la reforma del PP contingui un afebliment extraordinari de les capacitats de la Generalitat a l’hora de poder fer política industrial lligada a la viabilitat dels distints sectors industrials, la salvaguarda dels llocs de treball i l’atracció de capitals inversors (tot allò que s’ha pogut fer des de la Generalitat en casos com ara Nissan, per exemple  i d’altres, ara amb la nova normativa, res de res en la mesura que els expedients de regulació aniran directament al jutjat).
No hi fa res, el que compta, per a ells, són altres coses. I si la penyora a pagar és una regressió extraordinària dels drets laborals... tant se val. La panòplia de mesures són escandaloses i vénen a dibuixar allò que des de fa ja molts mesos venim denunciant: compte! que el paisatge postcrisi que ens estan dissenyant no el reconeixerem.
Desgraciadament, malgrat els índexs creixents de pobresa i d’exclusió social, malgrat els milions d’aturats, malgrat l’accelerat desballestament de l’estat del benestar i la voluntat de consolidar una nova cultura de relacions laborals basada en la precarietat salarial i contractual, el PP té majoria absoluta. La piconadora de la majoria absoluta de la dreta espanyola, més enllà dels suports vergonyants de CiU, no tindrà aturador parlamentari si no hi ha mobilització popular, bo i deixant curta la patacada del PSOE.
Si més no, no hi haurà ni tan sols capacitat per modificar-ne al Congrés els continguts més durs.
No és moment, doncs, per massa romanços. Si sortim al carrer, apaivagarem el cop. Repeteixo, només l’apaivagarem. Si restem indolents, si dropegem i ens deixem portar pel discurs interessat i pervers de qui diu que és pitjor aquest mateix  remei que no pas la malaltia, estem, dit ras i curt, ben morts.
Que després ningú no es queixi. Ja he sentit massa gent que em diu que potser sí que no hagués hagut de votar a qui va votar.Doncs, això, que després  ningú no es queixi.
El dia 19 ja hi ha una primera crida. Potser que ningú no es quedi a casa