dijous, 12 de gener del 2012

UN ESPAI, DOS OBJECTIUS, TRES OPCIONS I QUATRE PUNTS. Article de Jordi Fexas

Un espai, això és el que històricament, almenys en els darrers cent anys, ha representat l'esquerra nacional.D'ençà especialment els inicis del segle XX, al Principat ningú pot negar que l'esquerra independentista, federalista, republicana, tan a nivell sociològic com polític, al nostre país han format part d'un mateix espai. En la fundació d'ERC hi trobarem independentistes insurreccionals així com grups i membres provinents de l'esquerra més clàssica d'arrel marxista. En la mateixa fundació del PSUC, hi trobarem ingredients molt similars. Com a exemple, tan la USC com Estat Català, estaran present d'alguna manera en la gènesi de les dues formacions.

Les circumstàncies històriques, els canvis socials i demogràfics, han anat modelant, fracturant o fent evolucionar, el que no deixa de ser un únic espai, que es compartit, amb uns vasos comunicants que vistos en perspectiva històrica, són immensos. En definitiva, un espai, que des de el SXIX, l'alimenten bàsicament les classes populars catalanes, canviants, complexes i dinàmiques com el país mateix si voleu, però les classes populars.

Dos objectius, perquè si el país té un mite de veritat no és ta Jaume I com el de la llibertat. El del país i el de les persones. I pel catalanisme, que no és res més que l'expressió política de la catalanitat, aquest binomi ha estat allò que l'ha articulat i donat sentit. La llibertat del país per garantir el de les persones o el de fer persones lliures per garantir la llibertat del país. Independència i socialisme, autodeterminació i justícia social, llibertat nacional i societat d'oportunitats, tan se val és un so espai que cerca sempre uns mateixos objectius troncals, al servei del país i la seva gent.

Tres opcions, són les que els esdeveniments i la torturada història del país, han volgut que siguin avui les que representin aquest espai. Un espai representa millor que ningú, la lluita, els anhels i el patiment del nostre poble els darrers segle.

L'esquerra independentista, l'independentisme socialdemòcrata, el sobiranistes progressista, el republicanisme liberal, llibertaris auto centrats, l'esquerra auto-determinista o el federalisme con-federalista eco-socialista. Tots aquests matisos, tradicions i sensibilitats, avui es trasvessen, es comuniquen, dialoguen o s'enfronten, bàsicament a través de tres opcions. Potser ells no ho saben, però la CUP, ERC I ICV-EUIA, són els agradi o no els agradi, tot i les diferències. Un sol espai, per història, per extracció, per imaginari. I que en un país normal, aquest espai, probablement tindria una sola expressió política i no pas tres opcions.

Quatre punts bàsics, quatre propostes polítiques compartides i centrals, el mínim denominador comú. Amb això hauria de ser suficient perquè aquestes tres opcionspolítiques pugessin treballar en un futur immediat en un projecte de mínims que es concretés en una marca electoral compartida. Per treballar per aquests dos objectiuscompartits i per fidelitat i coherència a un país, a un espai i a un futur que també és compartit.

Segur que molts pensaran que no cal insistir. Que la història demostra que és més titànic unir a L'independentisme que aconseguir la independència o fer la revolució que posar d'acord als que la volen.
Pot semblar un desig naïf. Però senyors el patí no està per anar fent el "capullo". Per anar somniant en gran però pensant i actuant en petit. Perquè el que és naïf, petit, escarransit, egoista i insolidari i deslleial amb els propis idearis. És la mateixa situació actual de fragmentació on la impostura i el discurs estètic, purista i autocomplaent no deixen veure el bosc de la gravetat en la que com a país i societat ens trobem.

Si aquest espai aconsegueix esser generós i tenir alçada de mires amb ell mateix i amb els seus. Això el portarà indiscutiblement a ser un motor del canvi, de la transformació i la llibertat del país. I a entendre que si volem avenços socials( o no retrocessos), ara i avui en el context que ens trobem, passen més que mai per poder fer primer un avenç nacional estructural. I perquè això sigui possible, es a dir perquè la calculadora sumi. Caldrà assumir que, quan abans millor, també ens haurem d'entendre o en pitjor dels casos condicionar aquells avui sumen, però encara dubten. Ells sols no ho faran mai i nosaltres sols difícilment podrem.

Jordi Fexas.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada